Mollerussa

Història
Activitats
Misses

L’església parroquial de Sant Jaume de Mollerussa mostra a primera vista una clara influència italiana. Inspirada en la forma d’església basilical tradicional, consta de tres cossos principals: el central o part de l’església, el campanar (segueix el corrent italià de situar-lo als peus), independent de la part central, i un edifici de planta octogonal que, evidenciada la inspiració italiana tindria la funció de baptisteri (encara que mai l’ha tinguda).

A tot el conjunt s’hi accedeix mitjançant una escalinata. El cos central presenta a la part inferior un atri porticat amb cinc arcades. Dins d’aquest hi ha tres portes, la central coronada per un frontó. La part superior de l’edifici central va decorada amb arcuacions que emmarquen els finestrals. El campanar segueix la decoració de les arcuacions i dels arcs cecs. Tot el conjunt és realitzat amb maó, material que l’hi dóna un aire de lleugeresa.

L’interior de l’església, fou concebuda per l’arquitecte Isidre Puig i Boada, respon als principis clàssics de les basíliques italianes. Tres naus formen l’interior de l’església, amb la central més alta que les laterals, les quals s’obren a la nau central mitjançant set columnes (amb marcada èntasi) que, amb un capitell de fractura coríntia, suporten sis arcs de mig punt; A les parets laterals s’hi dibuixen, en forma de compartiments de retaule, unes capelletes que emparen les imatges dels sants i Verges venerats pels mollerussencs; aquestes són simètriques als arcs que separen les naus.

La nau central, amb una diferència d’altura acusada respecte a les laterals, està formada per tres nivells; el primer nivell arriba fins a l’acabament dels arcs; el segon nivell neix amb un llistó i arriba fins al tercer, el qual està emmarcat per les finestres de mig punt que són l’única entrada de llum, a part dels rosetons del frontis.^[1] El sostre de les naus, dividit per set registres que emmarquen estructures quadrades, cerca la imitació de l’enteixinat. A la nau central actualment no hi ha absis; modificat cap als volts de 1970 es va tancar amb la construcció del nou altar major; la part absidal va quedar amb funció de capella i sagristia. L’absis estava concebut en el seu sentit més estricte: mitja circumferència, de notables proporcions, tancat per l’altar; l’actual és una composició moderna basada en la barreja de la vidriera, el mosaic i la pintura; aquesta última disciplina, situada al timpà representa el Sant Sopar, l’autor del qual és en Gorgues Gou.

L’interior de l’església dóna a l’espectador la sensació d’estar davant una basílica paleocristiana; l’àbsis és l’únic element que distorsiona el conjunt. Les columnes són de pedra picada i provenen del taller de picapedrer Sumalla, d’Arbeca, així com els capitells i els intradós dels arcs.

Història

L’església va ser començada a principis de l’any 1950. El 14 de maig de 1957 l’obra arribava al primer nivell del campanar, el qual va ser coronat i, per tant tot l’edifici acabat el 6 de juny de 1958, encara que a l’interior es va continuar treballant.

La zona que ocupa l’escalinata de l’església, juntament amb la carretera i part de la plaça de l’ajuntament, era el lloc ocupat per la Casa Forta o Castell, reconstruït al s.XVII aprofitant elements antics. Aquesta Casa Forta, tingué funcions d’ajuntament fins a l’any 1950 en què s’enderrocà per construir, en el seu lloc, l’església actual. L’any 1943, van començar els tràmits amb l’ajuntament per fer una permuta de solars per a la construcció d’una nova església i d’un nou ajuntament (aquest s’ubicà en el solar de l’antiga església, actual seu de l’ajuntament i plaça de l’ajuntament). La construcció del nou temple en el solar de l’antiga Casa Forta, va suposar una millora urbanística considerable, ja que comportà una alineació recta del camí reial o carretera nacional, car l’antiga construcció (casa forta) sobresortirà considerablement formant un queixal en l’alineació. Segons Rocafort, la primitiva església (ubicada en el lloc on ara hi ha l’ajuntament), fou beneïda el 31 d’octubre de 1897. Era d’una nau i fou destruïda durant la Guerra civil. Tenia una imatge de la Puríssima Concepció, obra de Josep Llimona (probablement hi havia hagut una església anterior a aquesta). La part que restà dempeus continuà el culte fins a la inauguració del nou temple. El 1951, s’estava construït i el 1952 fou la inauguració i construcció de l’escalinata.

El 1973 s’iniciaren les obres de la reforma del presbiteri per adaptar-lo a les noves disposicions litúrgiques. El projecte fou redactat per Antoni Gorgues El 1995 es féu la reforma de les escales laterals exterior i part del baptisteri. Obres fetes per l’església. Picà la pedra Fèlix Martín, picapedrer de La Floresta (Lleida)

L’església arxiprestal apareix des del 1879 dins la diòcesi de Solsona. Fins aquesta data pertanyia a l’arxiprestat de Tàrrega i des del 1987 al de Mollerussa.

Campanar

El campanar és de base quadrada. Fa 40 metres d’alçada. Per a la seva construcció s’invertiren més de 100.000 totxos; 40.000 kg de ciment; 250 sacs de calç; 150 m³ de sorra i 1700 kg de ferro. El cost aproximat fou de 400.000 pessetes. Actualment les campanes que té són noves, fetes a la forenz A.B. Heilbronn (Alemanya). Es diuen Jaume (300kg); Mercè (400kg); Isidori (1200); Rossenda (600kg). Foren beneïdes el 8 de desembre de 1991 pel bisbe de Solsona

Sota la nau central, antigament hi havia el centre catòlic. Ara és ocupat per caritat i altres activitats. De l’interior són de destacar la capella del santíssim, la talla de la Mare de Déu de Montserrat i la del Sant Crist, obres de Josep Martí Solé. El presbiteri fou modificat el 1973.

Capella de Sant Isidori

Segle XVII. Gòtic-Renaixentista
Plaça Major, 4

S’ignora la data en què es va erigir, però la primera menció que es fa de la capella és de l’any 1646. Des de la seva construcció, entre dos parets mitjaneres, el seu ús va ser religiós, fins l’any 1936. En la postguerra, la capella fou abandonada i es va destinar a magatzem municipal. A finals dels anys 60 del segle XX, hi hagué un intent de recuperació de l’espai per activitats culturals, però la restauració no va tenir lloc fins el 1976. Edifici molt reformat, almenys en tres ocasions diferents. La primera fase seria de finals del segle XVI o inicis del XVII, període pròxim a la cronologia de la imatge de Sant Isidori, quan es dataria la porta d’entrada, una obertura d’arc conopial rebaixat. La segona fase produïda en el segle XVIII, segurament cap al 1731, si fem cas a l’epigrafia inscrita en una carreu sobre la porta d’entrada on hi diu textualment: “EL EM(inen)TE Y CARDENAL ALDO – BRANDINI / CONCED(io) CIEN DIAS DEYNDULGENCIA / REZANDO UN PATER NOSTER Y AVE MARIA / DELANT(e) DE ESTA YMAGEN DE S(a)N / ISIDORO MARTIR A 22 DE MAIO DE 1731”.

D’aquest segon període seria el retaule barroc i la volta d’absis que hi havia abans del 1936 a l’altar major. La tercera i darrera restauració es va fer l’any 1976. Mes amunt de la façana, de pedra picada, hi ha una paret moderna, que ha substituït l’antiga, on hi ha un òcul (forat a manera de finestra o obertura per a l’entrada de la llum). Mes amunt de l’òcul hi ha unes rajoles enganxades a la paret, en les que hi està dibuixat el Sant capitular, es tracta d’una obra moderna, concretament dels anys vuitanta i feta per la Sra. Prenafeta de Mollerussa. L’alçaria de la capella culmina amb una campana d’espadanya i de moderna construcció que substitueix a l’antiga. La fosa de la campana és Casa Barberi d’Olot i té la següent inscripció “Amics per sempre”, al centre hi ha un medalló amb l’escut de St. Isidori. Un cop dins de la capella, veiem que a banda i banda d’entrada, existeixen unes mènsules de pedra clavades a la paret i que la seva funcionalitat ens es desconeguda, encara que es podria deure a la ubicació d’un sant. Les seves mides són de 15,4 cm. de llarg per 10 cm. d’ample. Tots els altres elements de la capella com el sostre, les parets, l’altar, etc. són d’elaboració moderna. Al fons de la capella existeixen unes escales que porten a un cambril, en què s’hi troba situada la imatge de Sant Isidori. La imatge d’alabastre del patró de la nostra ciutat, és d’autor desconegut i d’estil renaixentista. Segons la tradició, la imatge va ser portada de Venècia per un soldat mollerussenc. Destruïda l’any 1936, va ser restaurada l’any 1977 a partir dels trossos originals, rescatats i amagats a cases de famílies de Mollerussa.

Covent de Clausura

Germanes Carmelites Descalces

És una comunitat fundada l’any 1961, essent bisbe de Solsona Mons Vicente Enrique Taracón.

La primera comunitat la formaven vuit monges, més una novícia. Sis venien de la comunitat carmelita de Lleida, al igual que la novícia, i una del Carmel de Reus. La primera Mare Superiora fou la germana Margarita Teresa de la Creu.

Es van ubicar a l’antic convent de les Religioses Carmelites Missioneres del Pare Palau, C/ Ferran Puig 15, edifici cedit provisionalment per l’Ajuntament de Mollerussa. Hi van residir deu mesos i mig.

L’any 1962, es traslladen a les petites dependències (12m x 6m) construïdes damunt el terreny donat pel pare de una de les germanes, i ubicat entre el camí del horts i l’antic camí de Vila-sana, al costat de la via del tren.

L’any 1985 es van acabar les obres del edifici tal i com el coneixem actualment.

La vida conventual d’una comunitat carmelitana és senzilla: transcorre en la pau i silenci de saber que el Claustre està habitat per Déu, i que és Ell el principi i el fi de la pregària, a voltes feta de treball, a voltes feta de recreació, però sempre pregant perquè la seva Misericòrdia davalli damunt tota la humanitat.

Actualment la comunitat està formada per sis monges. Viuen dels diners que el proporciona el planxar roba (d’església, jocs de taula, peces delicades…) i dels donatius que els proporciona la Providència a través de benefactors i persones generoses.

La seva vida està lliurada a Déu, i la seva missió és la de pregar per tota la humanitat.